Política

#BWBrasil Entre la incertidumbre y la parálisis

Aside Posted on Updated on

Brasil atraviesa uno de los momentos más delicados de los últimos 30 años con la apertura de juicio político a Dilma Rousseff que ha supuesto su salida temporal de la presidencia del país. La profunda crisis política, económica y social que vive Brasil pone en riesgo los enormes avances del segundo mercado más importante del continente americano y una de las principales economías emergentes a nivel mundial.

Son varias las problemáticas que han puesto recientemente a Brasil en el foco de los principales medios de comunicación internacionales. Rousseff se enfrentó a una tormenta perfecta de crisis política, económica, moral y social tras su ajustada victoria en las elecciones presidenciales de octubre de 2014 y el proceso de impeachment abierto contra ella ha supuesto un paso más en el autodestructivo panorama político brasileño. El 2 de agosto el Senado decidirá si Rousseff vuelve al poder, si Michel Temer continúa en el cargo, o si será necesario anticipar unas elecciones presidenciales previstas para 2018 en un escenario político volátil e imprevisible y con un complejo sistema de partidos vinculados en muchos casos a auténticas dinastías políticas., En las unidades federativas del Norte y Nordeste, pobres y subsidiadas, Rousseff cosechó más votos frente a un Oeste, Sur y Sudeste ricos y aportadores netos donde ganó el candidato del PSDB Aécio Neves. Este hecho ha alineado la fractura política del país con otra de orden territorial que ha acentuado los prejuicios hacia la población nordestina principalmente en Sao Paulo y otros estados del Sur.

La defenestración de Rousseff provocaría asimismo cambios estructurales en el rumbo de las relaciones exteriores del país, aunque dentro del equilibrio existente de que siempre ha hecho gala la diplomacia brasileña. Temer ya ha manifestado su intención de alejarse de los países del ALBA y su deseo de liberalizar aún más la economía brasileña, con unas relaciones más accesibles a los mercados de EEUU y de la UE, lo que podría suponer un duro golpe para la integración regional de MERCOSUR. En este sentido no podemos desvincular la situación en Brasil del fin de un ciclo de gobiernos de izquierdas en América Latina, como ha ocurrido en Argentina, Perú o en las elecciones parlamentarias de Venezuela.

La lucha contra la corrupción política sigue siendo una de las asignaturas pendientes de Brasil, aunque el caso Petrobas, el gran escándalo de corrupción que afecta a la principal empresa pública del país, puede cambiarlo todo. Si este caso arrinconó al ex presidente Lula, ahora puede llevarse por delante al nuevo gobierno de Temer y a una buena parte de la oligarquía política brasileña si, finalmente, la Fiscalía lleva a los tribunales al presidente del Senado, ex presidentes del gobierno, ministros o senadores.

La “esperanzadora” situación económica de Brasil (término, el de esperanza, que duró muy poco) también atraviesa un momento delicado, como resultado de una combinación de factores. A un aumento de la tasa del desempleo que se ha duplicado en apenas 2 años y que alcanzará previsiblemente el 10%, se le une altas tasas de desigualdad (la sangría de toda América Latina), un débil crecimiento de la economía (apenas alcanzará el 1%), la pérdida de competitividad exterior o un aumento sostenido de la deuda pública, que será del 75% en 2017. Sin una ambiciosa agenda de reformas económicas, a Brasil le espera una lenta recuperación para volver a ser uno de los motores de la economía latinoamericana. Y es que Brasil no aprovechó los años de bonanza de los precios de las commodities para diversificar la actividad económica o invertir en I+D, manteniendo un modelo exportador de materias primas.

El análisis de la compleja y complicada realidad social de Brasil también es necesario para entender qué está pasando en el país. A la profunda desigualdad interna, que va acrecentándose en las principales ciudades del país se une el aumento de la inseguridad. El reciente anuncio del despliegue de más de 65.000 agentes de policía y 20.000 soldados en Río de Janeiro durante la celebración de los Juegos Olímpicos y las operaciones militares que ya se están realizando en las principales favelas de la ciudad han llevado a diversas organizaciones de defensa de DD.HH. brasileñas e internacionales a denunciar la militarización de la seguridad pública, en un país con una de las tasas de homicidios más elevadas del mundo, donde sus principales ciudades encabezan el listado de ciudades más peligrosas o donde cada 72 horas son violadas 420 mujeres.

Para hablar sobre estos y otros temas hemos organizado #BWBrasil que contará con la participación de:

Anna Ayuso @AyusoAnna – Investigadora principal América Latina en el CIDOB
Fabricio Borges @carrijofabricio – Investigador del CIDOB, profesor visitante del IBEI
Flávio Carvalho @1flaviocarvalho – Sociólogo y miembro del colectivo “Amigos de la Democracia”

Marta Orsini @martaorsini – Periodista e investigadora de estudios de género

 

Y la moderación de Emilio Romero @_EmilioRB (miembro de BeersAndWorld)

Nos vemos el próximo jueves 16 de junio en la Sala Hiroshima en la calle Vila i Vilà nº61. La parada de metro más cercana es Paral.lel.

Advertisements

L’auge de l’extrema dreta a Europa: un fantasma que reviscola

Aside Posted on Updated on

Els discursos d’odi a Europa no són nous. Formen part de la història del continent, i de fet, el projecte d’Unió Europea i bona part de l’entramat del dret internacional sorgeixen després de la Segona Guerra Mundial per evitar repetir l’espiral d’odi, violència, mort i destrucció d’aquest conflicte.

Però els discursos d’odi a l’espai europeu no només no han desaparegut, sinó que darrerament han pres més força, especialment en un context de crisi econòmica, criminalitzant sempre la diferència. Xenofòbia, islamofòbia, antisemitisme, homofòbia, misogínia, romafòbia, aporofòbia o racisme són algunes de les manifestacions d’aquest discurs d’odi que s’estén per Europa, també en ocasions en forma de crims.

El rebuig a la diversitat, a allò que és diferent, es converteix en un dels pilars bàsics dels partits d’extrema dreta, on perviuen tots aquestes manifestacions d’intolerància, que s’activen (a través de manifestacions, discursos o accions, però també amb l’atenció mediàtica) amb més o menys intensitat segons el context.

Quan Huntington va publicar la seva obra ‘El xoc de civilitzacions’ l’any 1993 van ser moltes les veus que van criticar l’oportunisme d’una retòrica que assenyalava les identitats culturals i religioses com la principal font de conflicte en un context de post-Guerra Freda. El cert, però, és que per primera vegada de manera generalitzada, els elements culturals i, específicament, religiosos, es convertien per bona part de l’opinió pública en una qüestió vinculada al conflicte i a l’oposició entre valors i actituds. El debat huntingtonià, principalment relacionat amb les dinàmiques entre estats, va aterrar-se progressivament a l’espai territorial dins dels estats, naturalitzant progressivament l’assumpció que aquest xoc de civilitzacions, de fet, podia donar-se en un mateix país quan en el mateix hi vivien persones procedents d’altres ‘civilitzacions’. Una idea –aquesta del xoc– que altres han convertit directament en confrontació, i que ha dut a pensadors com Sartori a afirmar que la civilització occidental i l’islam actual són fonamentalment incompatibles.

Tots aquests debats teòrics han anat trobant cada cop més espai en una Europa que es percep ella mateixa com a defensora dels valors del cristianisme (només cal recordar el debat sobre els valors cristians d’Europa en la fallida constitució europea de 2004). I on la crisi econòmica i la creixent decepció amb els partits tradicionals han donat cada cop més veu a opcions polítiques que, fins no fa tant, navegaven en la perifèria de l’escenari partidista europeu.

En un espai com la Unió Europea, on viuen 19,6 milions de persones no nacionals d’un Estat membre (3,95 de la població de la UE-28), i 33,5 milions de persones nascudes fora territori UE, aquesta amalgama de confrontació cultural i religiosa, sumades a les conjuntures econòmiques, socials i polítiques dels darrers anys, han revifat una retòrica xenòfoba que ha anat adquirint cada cop més presència social i mediàtica.

Aprofitant els fluxos migratoris que han anat arribat a la Unió Europea des dels anys 50, i posant especial èmfasi en el darrer any i mig en la crisi de refugiats procedents principalment de Síria que intenten accedir al territori europeu, aquest relat xenòfob ha anat guanyat adeptes, fent-se fort amb la noció d’una Europa ‘envaïda’ per un Islam que pretén acabar amb els principis democràtics del projecte europeu. A la seva retòrica tradicionalment anti-jueva (un discurs de l’odi que continuen mantenint), aquests partits converteixen el seu discurs anti-islam com un escut de defensa pel seu model de societat. I aquesta narrativa ha aconseguit construir-se i definir-se com una resistència incompresa però necessària per garantir la pervivència del projecte democràtic europeu.

Així, des de les veus de partits que s’autodenominen democràtics, l’Islam i, per extensió, la immigració (principalment d’origen musulmà, però no només) s’han convertit en una amenaça contra la que cal lluitar. Des del partit suec Demòcrates suecs fins al grec Albada Daurada, passant per danesos (DPP – Partit del Poble Danès), alemanys (NDP i PEGIDA), austríacs (FPO-Partit de la Llibertat), britànics (BNP i EDL), francesos (FN), neerlandesos (Pim Fortuyn List), búlgars (Attack), italians (Lega Nord) o hongaresos (Jobbik), per citar-ne alguns, els partits d’extrema dreta han anat recuperant simbologies i comportaments del nazisme, amb demostracions de força i violència i autodefinint-se permanentment com la ‘veu del poble’. Progressivament, aquesta retòrica xenòfoba ha anat ocupant espais en els mitjans de comunicació i, molt especialment, les xarxes socials. I ha impregnat, de manera més o menys explícita, el discurs de molts partits tradicionals. L’existència de partits clarament xenòfobs (i per cert, majoritàriament eurofòbics) conviu amb un discurs xenòfob que també apareix en molts partits majoritaris a la UE-28. En les eleccions del Parlament Europeu de 2014, la presència dels partits euroescèptics i xenòfobs es va consolidar com mai fins aleshores.

Són moltes, però, les veus, que veuen precisament en aquesta retòrica una de les principals amenaces al projecte europeu, en la mesura que vulnera qüestions bàsiques com la igualtat, el respecte a la diversitat o, en la mesura que els seus comportaments vulneren en moltes ocasions drets i llibertats individuals, contra l’estat de Dret.

L’objectiu d’aquest Beers and World és, precisament, analitzar les raons d’aquest creixement de l’extrema dreta a la Unió Europea, intentant identificar quins elements expliquen i sostenen la seva aparició i expansió arreu. I també reflexionar sobre quines accions i actituds, com a societats democràtiques, haurien d’activar-se per fer d’antídots contra aquesta xenofòbia rampant que amenaça a Europa. Per fer-ho, comptarem amb en David Bou, periodista de la Directa, Aitor Carr, analista especialitzat en extrema dreta europea i en Jordi Vaquer, director d’OSIFE. Aquest debat serà moderat per Gemma Pinyol, membre de B&W.

BWFarRight OK