Europa

#BWTurquia: puja la febre del malalt d’Europa

Aside Posted on Updated on

El 15 de juliol Turquia va viure un cop d’Estat fallit que va deixar 290 morts i que ha servit de revulsiu per accelerar processos polítics interns i externs a aquesta potència regional, actor clau des de fa segles en l’escenari europeu i en el convuls entorn del Pròxim Orient i la Mediterrània oriental: purgues, increment de la violència i la repressió al Kurdistan, avenç cap a un règim islàmic presidencialista entorn a la figura d’Erdogan, canvi en les equacions d’aliances internacionals i conseqüències econòmiques i comercials.

En l’àmbit de la política interna, el Partit Justícia i Desenvolupament (AKP), fundat el 2001 per Erdogan, governa des del 2003 quan s’imposa a les eleccions com a primer ministre, càrrec que va exercir fins al 2014. Amb una agenda política islamista, l’AKP ha anat modificant durant aquest període alguns dels fonaments del sistema polític instaurat per Mustafà Kemal Atatürk i el moviment nacional turc l’any 1922: islamització del sistema educatiu, increment de la pressió legal contra el consum de begudes alcohòliques, promoció de la construcció de mesquites fins i tot en espais com campus universitaris, on s’ha aixecat la prohibició d’utilitzar el vel.

A nivell intern cal destacar també el paper d’Hizmet, el moviment islamista liberal fundat pel teòleg i multimilionari Fetulah Gülen als anys 70, com un moviment educatiu intercultural i interreligiós vinculat al món dels negocis i l’empresa (alguns analistes el comparen amb l’Opus Dei). Des de la mateixa fundació de l’AKP Hizmet va recolzar la seva projecció al poder, i al llarg dels anys l’exèrcit, la justícia i l’administració es varen anar omplint de persones vinculades al moviment. que va guanyar poder i influència i va adquirir un caràcter transnacional. A partir del 2013, després de la repressió de les protestes de la plaça Taksim, les relacions entre Gülen i Erdogan es van deteriorar públicament i el conflicte entre ambdós va anar in crescendo quan l’any 2014 Erdogan esdevé president després de guanyar les eleccions presidencials i inicia una espiral autocràtica, reforçant la seva figura. Les purgues de baixa intensitat que des d’aleshores es venien produint en els aparells de l’Estat, i que en els dies posteriors al cop van afectar més de 35.000 persones, poden haver estat un dels desencadenants de l’intent fallit de cop d’Estat.

I també en clau interna el trencament de les negociacions amb el PKK al juliol de 2015 ha conduït a un increment de la violència al Kurdistan, amb la declaració de tocs de queda, operacions policials i militars, destrucció de pobles i intervencions d’ajuntaments governats pel pro-kurd Partit de la Democràcia dels Pobles (HDP).

Pel que fa a les relacions exteriors, l’agenda d’Ankara està marcada per la seva pertinença a les estructures defensives occidentals i l’OTAN, pels difícils equilibris, aliances i enemistats amb actors estatals i no estatals en el context volàtil del Pròxim Orient i pel seu rol en el conflicte a Síria, que fins fa pocs mesos era d’obert enfrontament amb el règim d’Al-Assad i del seu aliat rus i amb les milícies kurdes, mentre que amb DAESH (ISIS) mantenia una relació ambivalent en la mesura que combatia els seus mateixos enemics. Aquesta situació, però, s’ha revertit després de l’intent de cop d’Estat, amb l’aproximació entre Erdogan i Putin, també en l’àmbit comercial, financer i en l’avenç de projectes energètics d’interès geoestratègic com l’oleoducte del TurkStream, fet que preocupa especialment els Estats Units. També les relacions amb la UE s’han ressentit de la reacció d’Erdogan després de l’intent del cop d’Estat. D’una banda l’acord migratori signat amb Brussel·les a la primavera per gestionar la crisi de les persones refugiades està en qüestió, davant els retrets que la UE ha fet a Ankara per l’empitjorament en les violacions dels drets humans, mentre Turquia acusa Brussel·les d’incompliment dels termes de l’acord (ajornament de l’exempció de visats per l’entrada de ciutadans turcs a Europa, compensacions econòmiques per l’acollida de refugiats, etc.).

Precisament, la situació post cop d’Estat obre incerteses sobre l’economia turca que, si bé havia resistit fermament la crisi global, des del 2014 presenta clars símptomes de cansament: les purgues s’han estès també al sector privat, on el gülenisme comptava amb un ampli suport, la incertesa política allunya els inversors, i l’increment de la violència per part de DAESH -que ha protagonitzat diversos atemptats que han tingut un greu impacte sobre el turisme-, de les guerrilles del PKK o del propi exèrcit turc, tampoc contribueixen a crear el clima més adequat per al creixement econòmic.

El proper 20 d’octubre debatrem tots aquests temes amb

Özgür Günes Özturk (@okumus_gunes), Investigadora en Ciències Socials i tècnica del CIEMEN

Javier Albarracín (@Jalbarracin74), Director de Desenvolupament Socioeconòmic de l’IEMed

BWTurquia serà moderat per Joan Ribas, membre de BeersAndWorld

Ho farem a la Sala Hiroshima (C/ Vila i Vilà 67, metro Paral·lel). Esperem comptar amb la vostra participació!

bwturquia

Advertisements

#BWBrexit. I ara què?

Aside Posted on

El referèndum entre el Brexit i el Bremain ha acabat amb la victòria per menys de dos punts de diferència a favor del primer i ha obert una esquerda immensa no només dins del mateix Regne Unit sinó, també, en la resta de la Unió Europea. Un cop resolt el referèndum, tots ens fem la mateixa pregunta: I ara què?

Una anàlisi detallada del resultat del referèndum deixa moltes fractures obertes en el Regne Unit. Fractures polítiques, agreujades per l’anunciada dimissió de l’encara primer ministre David Cameron, la divisió en el partit tory i el previsible ascens de Boris Johnson al lideratge conservador; el soroll de sabres en el partit laborista (especialment crític amb el seu líder Jeremy Corbyn); la victòria clara i incontestable dels postulats de l’UKIP, el qual ha centrat el debat en la immigració, i el reforç del seu líder Nigel Farage; la irrupció en escena dels dos principals partits nacionalistes a l’Ulster i Escòcia, respectivament, uns demanant l’annexió a Irlanda i altres reclamant un segon referèndum per la ndependència. Les tensions centro-perifèria tornen a estar a primera línia del debat públic britànic.

Fractures socials generades per un divorci entre els votants del món rural (majoritàriament a favor del Brexit) i els de l’entorn urbà (pro Bremain) i la constatació d’una bretxa generacional. Aquest darrer punto es especialment conflictiu ja que una majoria dels joves britànics volien romandre a la UE mentre una majoria dels majors de 65 anys que miraven amb recel el projecte apostaven per la sortida.

I fractures econòmiques, amb un impacte immediat als mercats que està sent devastador: caiguda general de les principals borses europees, de la lliura i de l’euro. A la incertesa pel que vindrà s’hi afegeix el desconcert general dels mercats, que no eren partidaris del canvi. Durant les pròximes setmanes veurem si els plans de contingència anunciats eren reals o focs artificials. L’activació de l’article 50 del Tractat de la UE marcarà l’inici del compte enrere del divorci entre el Regne Unit i la resta de la Unió, tema clau per calibrar l’impacte econòmic pel Regne Unit, els ja 27 membres de la UE i l’economia mundial.

Quins factors han portat al fet que el Brexit hagi obtingut més suport que el Bremain? Totes les anàlisis coincideixen que la visió que els britànics tenen d’allò que abstractament es diu “Brussel·les” ha tingut -i té- en el seu dia a dia hi té un fort pes. El paper de la Unió Europea per fer front als nombrosos reptes polítics, econòmics i socials ha estat determinant i qüestionat. Mentre algunes anàlisis creuen que unaa dolenta governança europea els darrers anys ha estat la responsable del no britànic, altres anàlisis apunten a Europa com a millor escenari de futur, aquella Europa allunyada d’allò nacional i la que defensa i aposta pel diversitat cultural, la lliure circulació o la de les regles compartides.

La Unió Europea afronta el desafiament més gran de la seva història després de la decisió britànica.
I ara què? Com queda el panorama polític britànic després del referèndum? Quines són les principals fractures que s’han obert en el Regne Unit i en resta d’Europa? Després del Brexit arribarà un Nexit, Frexit o Itexit? És la fi de la Unió Europea o l’inici d’una altra Unió Europea? Per què ha calat en la societat britànica els missatges de Farage o Johnson? Quines conseqüències tindrà el Brexit? Quin tipus d’acord voldrà el Regne Unit i què oferirà la Unió Europea?

Aquestes són algunes de les moltes qüestions que volem abordar aquest dimecres 29 de juny: un fracturat Regne Unit davant un escenari europeu inèdit i desconegut. Per a això hem organitzat un nou BeersAndWorld que comptarà amb la participació de:

Berta Barbet, politòloga i editora de Politkon
Marc Vidal, cap d’Internacional del diari Ara
i Marta López, redactora en cap d’Internacional d’El Periodico de Catalunya.

L’acte serà moderat per Sergio Maydeu, membre de BeersAndWorld.

Us esperem a les 7 de la tarda al Inusual Project!!!

BWBrexit

L’auge de l’extrema dreta a Europa: un fantasma que reviscola

Aside Posted on Updated on

Els discursos d’odi a Europa no són nous. Formen part de la història del continent, i de fet, el projecte d’Unió Europea i bona part de l’entramat del dret internacional sorgeixen després de la Segona Guerra Mundial per evitar repetir l’espiral d’odi, violència, mort i destrucció d’aquest conflicte.

Però els discursos d’odi a l’espai europeu no només no han desaparegut, sinó que darrerament han pres més força, especialment en un context de crisi econòmica, criminalitzant sempre la diferència. Xenofòbia, islamofòbia, antisemitisme, homofòbia, misogínia, romafòbia, aporofòbia o racisme són algunes de les manifestacions d’aquest discurs d’odi que s’estén per Europa, també en ocasions en forma de crims.

El rebuig a la diversitat, a allò que és diferent, es converteix en un dels pilars bàsics dels partits d’extrema dreta, on perviuen tots aquestes manifestacions d’intolerància, que s’activen (a través de manifestacions, discursos o accions, però també amb l’atenció mediàtica) amb més o menys intensitat segons el context.

Quan Huntington va publicar la seva obra ‘El xoc de civilitzacions’ l’any 1993 van ser moltes les veus que van criticar l’oportunisme d’una retòrica que assenyalava les identitats culturals i religioses com la principal font de conflicte en un context de post-Guerra Freda. El cert, però, és que per primera vegada de manera generalitzada, els elements culturals i, específicament, religiosos, es convertien per bona part de l’opinió pública en una qüestió vinculada al conflicte i a l’oposició entre valors i actituds. El debat huntingtonià, principalment relacionat amb les dinàmiques entre estats, va aterrar-se progressivament a l’espai territorial dins dels estats, naturalitzant progressivament l’assumpció que aquest xoc de civilitzacions, de fet, podia donar-se en un mateix país quan en el mateix hi vivien persones procedents d’altres ‘civilitzacions’. Una idea –aquesta del xoc– que altres han convertit directament en confrontació, i que ha dut a pensadors com Sartori a afirmar que la civilització occidental i l’islam actual són fonamentalment incompatibles.

Tots aquests debats teòrics han anat trobant cada cop més espai en una Europa que es percep ella mateixa com a defensora dels valors del cristianisme (només cal recordar el debat sobre els valors cristians d’Europa en la fallida constitució europea de 2004). I on la crisi econòmica i la creixent decepció amb els partits tradicionals han donat cada cop més veu a opcions polítiques que, fins no fa tant, navegaven en la perifèria de l’escenari partidista europeu.

En un espai com la Unió Europea, on viuen 19,6 milions de persones no nacionals d’un Estat membre (3,95 de la població de la UE-28), i 33,5 milions de persones nascudes fora territori UE, aquesta amalgama de confrontació cultural i religiosa, sumades a les conjuntures econòmiques, socials i polítiques dels darrers anys, han revifat una retòrica xenòfoba que ha anat adquirint cada cop més presència social i mediàtica.

Aprofitant els fluxos migratoris que han anat arribat a la Unió Europea des dels anys 50, i posant especial èmfasi en el darrer any i mig en la crisi de refugiats procedents principalment de Síria que intenten accedir al territori europeu, aquest relat xenòfob ha anat guanyat adeptes, fent-se fort amb la noció d’una Europa ‘envaïda’ per un Islam que pretén acabar amb els principis democràtics del projecte europeu. A la seva retòrica tradicionalment anti-jueva (un discurs de l’odi que continuen mantenint), aquests partits converteixen el seu discurs anti-islam com un escut de defensa pel seu model de societat. I aquesta narrativa ha aconseguit construir-se i definir-se com una resistència incompresa però necessària per garantir la pervivència del projecte democràtic europeu.

Així, des de les veus de partits que s’autodenominen democràtics, l’Islam i, per extensió, la immigració (principalment d’origen musulmà, però no només) s’han convertit en una amenaça contra la que cal lluitar. Des del partit suec Demòcrates suecs fins al grec Albada Daurada, passant per danesos (DPP – Partit del Poble Danès), alemanys (NDP i PEGIDA), austríacs (FPO-Partit de la Llibertat), britànics (BNP i EDL), francesos (FN), neerlandesos (Pim Fortuyn List), búlgars (Attack), italians (Lega Nord) o hongaresos (Jobbik), per citar-ne alguns, els partits d’extrema dreta han anat recuperant simbologies i comportaments del nazisme, amb demostracions de força i violència i autodefinint-se permanentment com la ‘veu del poble’. Progressivament, aquesta retòrica xenòfoba ha anat ocupant espais en els mitjans de comunicació i, molt especialment, les xarxes socials. I ha impregnat, de manera més o menys explícita, el discurs de molts partits tradicionals. L’existència de partits clarament xenòfobs (i per cert, majoritàriament eurofòbics) conviu amb un discurs xenòfob que també apareix en molts partits majoritaris a la UE-28. En les eleccions del Parlament Europeu de 2014, la presència dels partits euroescèptics i xenòfobs es va consolidar com mai fins aleshores.

Són moltes, però, les veus, que veuen precisament en aquesta retòrica una de les principals amenaces al projecte europeu, en la mesura que vulnera qüestions bàsiques com la igualtat, el respecte a la diversitat o, en la mesura que els seus comportaments vulneren en moltes ocasions drets i llibertats individuals, contra l’estat de Dret.

L’objectiu d’aquest Beers and World és, precisament, analitzar les raons d’aquest creixement de l’extrema dreta a la Unió Europea, intentant identificar quins elements expliquen i sostenen la seva aparició i expansió arreu. I també reflexionar sobre quines accions i actituds, com a societats democràtiques, haurien d’activar-se per fer d’antídots contra aquesta xenofòbia rampant que amenaça a Europa. Per fer-ho, comptarem amb en David Bou, periodista de la Directa, Aitor Carr, analista especialitzat en extrema dreta europea i en Jordi Vaquer, director d’OSIFE. Aquest debat serà moderat per Gemma Pinyol, membre de B&W.

BWFarRight OK