#BWXina. Hacia dónde va la China de Xi Jinping

Aside Posted on

Tras ser nombrado presidente de la República Popular de China a finales de 2012, Xi Jinping anunció un paquete de reformas ambicioso. Las reformas abordan cambios en los terrenos educativo y social, flexibilizando políticas obsoletas, como la del hijo único o el estricto examen pre-universitario (gaokao). Pero las más insidiosas son las políticas dictadas en los terrenos económico, fiscal, judicial y militar. Hacer frente a la ralentización de la economía mundial y modernizar el ejército, a la vez que frenar la corrupción, son los principales retos del país para salvaguardar la unidad y continuidad del Partido Comunista Chino.

En el terreno económico, el principal objetivo ha sido introducir prácticas más propias de un modelo de economía de mercado, aun manteniéndose bajo el paraguas del Partido. En lo militar, la reorganización del Ejército fue prioritaria. Con el desfile militar del pasado 3 de septiembre por las principales calles de Pekín, Xi quiso dar un doble mensaje: mostrar la fortaleza militar del país ante la comunidad internacional y reafirmar dentro del país el apoyo del Ejército de Liberación Popular al régimen. La campaña anticorrupción, por su parte, está siendo criticada desde varios sectores, incluidos militares, funcionarios y familias poderosas del país, que ven erosionada su influencia y debilitada su posición económica.

Pero sin duda, el mayor reto al que se enfrenta Xi es la ralentización de la economía, que agrava todos los demás. China se encuentra en un proceso de remodelación y readecuación en la búsqueda de un nuevo modelo de crecimiento.

En la última década el modelo económico chino, caracterizado por un crecimiento impulsado por las exportaciones y la inversión en detrimento del consumo interno, empezó a mostrar algunos límites que, en verano de 2015, han tomado un cariz preocupante con la intervención en los mercados bursátiles y la devaluación del yuan. Con la reorientación política adoptada desde 1978 por Deng Xiaoping, China introdujo reformas liberalizadoras y de apertura económica basadas en una mano de obra barata, unas exportaciones favorecidas por una divisa infravalorada, y la absorción de procesos de deslocalización. Ninguno de estos activos actúa ya de motor de la economía china.

También han surgido enormes retos sociales y medioambientales derivados de la acelerada industrialización, que han generado un creciente clima de inestabilidad interna y han acentuado los desequilibrios territoriales entre la zona oriental, desarrollada e industrializada, y la zona occidental, subdesarrollada y agrícola, así como entre el mundo rural y el urbano. Además, el rápido crecimiento económico ha sido caldo de cultivo para la corrupción en gobiernos locales y provinciales, que disponen de un amplio margen de maniobra en la implementación de los planes económicos.

Las reformas financieras se iniciaron ya en 2007, con medidas que atrajeron el interés de inversores extranjeros. El resultado fue una apreciación del yuan de aproximadamente un 25% respecto al US$ entre 2011 y 2015, que combinada con el hundimiento de la demanda en Europa y Estados Unidos ha puesto entre las cuerdas al modelo exportador chino y ha obligado a una triple devaluación competitiva del 4,6% del yuan para mantener los objetivos marcados de crecimiento. En diciembre de 2014, asimismo, se implementaron acciones para favorecer una mayor apertura del mercado de capitales y del sistema financiero, el establecimiento de bancos privados, una mayor liberalización de los mecanismos de formación del tipo de cambio y de los tipos de interés del renminbi y la creación de nuevos productos financieros.

Una de las más recientes iniciativas adoptadas por el gobierno chino a nivel internacional es la creación del Asian Infrastructures Investment Bank (AIIB) como parte de una gran estrategia para desarrollar la Ruta de la Seda del siglo XXI mediante la financiación de una red de autovías, ferrocarriles, puertos y otras infraestructuras que conecten China con el sudeste asiático, Asia central y del sur, Oriente Medio y Europa. Sin embargo, la creación del AIIB no marca el fin del siglo americano y el inicio del siglo asiático como se ha llegado a afirmar, aunque representa un paso más en el sorpasso chino de las organizaciones del sistema de Bretton Woods. Pekín ha optado por crear su propio tablero de juego más acorde con su creciente influencia económica, política y cultural. Pero los síntomas de agotamiento de su modelo económico y los ingentes retos que tiene que afrontar el país en los próximos años permiten augurar que más que en el siglo asiático nos adentramos en el siglo de la interdependencia global.

Estos son algunos de los temas que intentaremos abordar en un nuevo Beers and World el próximo 6 de octubre en L’Industrial. Luis Torras y Manel Ollé, con la moderación de Eva Soms, intentarán poner algo de luz sobre una de las grandes potencias actuales y cuáles pueden ser los pasos a seguir por su actual gobierno. ¡Os esperamos!

BWXina

Advertisements

Cerrado por vacaciones / Tancat per vacances

Aside Posted on

 

11540832_1107596916048215_3995645716505349814_n

Fins setembre!!!                       ¡Hasta septiembre!

#BWFronteraUE: Crisi de refugiats a la frontera d’Europa

Aside Posted on Updated on

Aquest 2015 està sent una temporada mortal als ‘oceans’ del món. Ho deien en un article que val la pena llegir Migrant Deaths Worldwide, on es parlaven de les gairebé 2.000 persones que des de febrer han mort intentant creuar la Mediterrània o les 12.800 persones que havien passat setmanes a la deriva a l’Estret de Malacca, amb un destí poc prometedor un cop han arribat a terra.

Plenes d’aigua o de sorra, les fronteres s’han convertit, en l’era de la globalització, en escenaris més mortals que mai. Buscant oportunitats millors de vida o fugint de la fam, la persecució, la violència o els desastres naturals, milers de persones s’embarquen en una odissea de final incert, en el que la frontera es converteix, moltes vegades, en l’obstacle més difícil de vèncer. El mar d’Andaman, el Golf de Bengala, la Mediterrània, les costes del Carib, el mar de Timor o el desert de Sonora, el Sàhara, el desert del Sinaí i el parc de Kruger són alguns dels espais fronterers més complicats del món, que entren en contradicció amb la facilitat, la rapidesa i la reducció de preus en els mitjans de transport que caracteritzen aquesta època de la mobilitat global.

Les fronteres, doncs, s’han convertit en una trampa mortal, que a més a més només mostra la punta de l’iceberg d’un drama molt més extens. La OIM estima que els 40.000 migrants morts en trànsit el 2014 només eren un terç de les víctimes totals: una xifra que només pot ser una estimació, perquè la majoria d’aquestes persones han perdut la vida al mar o entre les sorres del desert, i els seus cossos no seran mai trobats ni identificats. I més enllà dels que intenten creuar fronteres internacionals, cal recordar que des de la Segona Guerra Mundial, no s’havien registrat tantes persones desplaçades com les que hi ha actualment.

Els països de la Unió Europea no han quedat al marge d’aquesta realitat, i el continent europeu s’ha convertit en el destí preferit de moltes persones provinents de l’altra banda de la Mediterrània. Malgrat el que pugui semblar, la via marítima d’accés a la Unió Europea no havia estat mai la via d’accés prioritària: de fet, aquesta situació va canviar el 2011 amb la caiguda del règim de Gaddafi i a partir de 2013, amb l’inici de la guerra civil siriana. Les persones que arrisquen la seva vida per arribar a les costes europees no són ja, majoritàriament, migrants econòmics, sinó persones que busquen protecció internacional, fugint de la violència, el conflicte i l’ensorrament polític i social en què estan immersos els seus països. Sirians, eritreus i afganesos, entre d’altres, són els principals grups que intenten accedir a Europa per demanar protecció.

Davant d’aquesta realitat, els països de la Unió Europea han estat lents i poc ambiciosos en les seves respostes. De fet, no és la primera vegada que la resposta passiva dels estats membres qüestiona els principis de solidaritat i respecte als drets humans que sostenen el projecte europeu.

El 3 d’octubre de 2013, un vaixell provinent de Líbia, amb nacionals d’Eritrea, Somàlia i Ghana, es va enfonsar davant les costes de l’illa italiana de Lampedusa. Es van rescatar 155 supervivents, però els morts confirmats van ser 360, i una xifra imprecisa de cossos desapareguts i no localitzats. Les reaccions no es van fer esperar: les víctimes van rebre un funeral d’Estat, i des del Papa Francesc I fins a la Comissària Mälmstrom, es van repetir les paraules de ‘mai més’. L’11 d’octubre del mateix any, el naufragi d’un altre vaixell amb 34 morts va passar desapercebut a l’opinió pública europea. Els números d’intents, vaixells detectats, persones desaparegudes, cossos rescatats, etc. han anat creixent en els darrers mesos, i a principis de 2015, era ja evident que la crisi humanitària a les fronteres mediterrànies d’Europa tenia unes dimensions mai vistes. La situació actual està directament relacionada amb l’increment de la violència a Síria, Iraq i els països del Corn d’Àfrica. Per exemple, només en un any, el nombre de sol·licituds d’asil de nacionals sirians a la UE ha augmentat 143,2%: perquè la violència s’ha convertit en una de les claus per entendre el que està passant a les fronteres europees.

Però la situació actual no només s’explica per les tensions en origen, sinó també per la falta de respostes en destí. La Unió Europea fa temps que ha desdibuixat les vies d’entrada regular al seu territori, i ha desarticulat el refugi diplomàtic que es podia demanar a les ambaixades. Aquest context de securitització de l’espai europeu, que molts defineixen com l’Europa Fortalesa, deixa poc espai per les vies regulars d’accés, amb els costos humans, però també econòmics i socials, que se’n deriven.

El proppassat 13 de maig, la Comissió Europea va presentar l’esperada Agenda Europea sobre Migració: Gestionant millor la migració en tots els aspectes. Esperada perquè la situació a la Mediterrània semblava insostenible, i la falta de veu de les autoritats europees començava a ser preocupant. L’Agenda és un interessant exercici per confirmar com la Comissió intenta animar els Estats membre perquè siguin més ambiciosos a l’hora d’afrontar els reptes de gestió de la mobilitat de persones. Però el seu marge de maniobra és limitat: de moment, hi ha 28 polítiques i 28 interessos diferents en aquesta matèria, perquè els responsables últims en són els Estats. De fet, la presentació de l’Agenda confirma que, fins a la data, als països de la Unió Europea els ha faltat voluntat política i ambició. En aquest article se’n donen més detalls, però de manera abreujada, ni els anomenats “10 punts de Luxemburg” (aprovats pels ministres d’Interior i d’Exteriors el passat 20 abril) ni el Consell Europeu extraordinari del 23 d’abril van ser capaços d’anar més enllà d’uns mínims comuns (tant en propostes com en recursos) poc adequats per respondre a la dramàtica situació que es viu a la Mediterrània. I l’Agenda Europea de Migració, malgrat l’aposta per la solidaritat entre estats membres a través de les propostes de reubicació i reassentament, no ha estat capaç de proposar idees innovadores per definir de manera integral la política d’immigració i asil europees.

Aquestes reflexions seran algunes de les que volem posar sobre la taula en el proper Beers and World, que se celebrarà el pròxim 18 de juny. Serà un B&W especial, perquè parlarem de mobilitat i refugi només dos dies abans del Dia Internacional del Refugiat. I perquè aquest serà el darrer B&W abans de marxar de vacances: veniu amb ganes de participar que no ens veurem fins al setembre. Us hi esperem!

BWFronteraUE