Cerrado por vacaciones / Tancat per vacances

Aside Posted on

 

11540832_1107596916048215_3995645716505349814_n

Fins setembre!!!                       ¡Hasta septiembre!

Advertisements

#BWFronteraUE: Crisi de refugiats a la frontera d’Europa

Aside Posted on Updated on

Aquest 2015 està sent una temporada mortal als ‘oceans’ del món. Ho deien en un article que val la pena llegir Migrant Deaths Worldwide, on es parlaven de les gairebé 2.000 persones que des de febrer han mort intentant creuar la Mediterrània o les 12.800 persones que havien passat setmanes a la deriva a l’Estret de Malacca, amb un destí poc prometedor un cop han arribat a terra.

Plenes d’aigua o de sorra, les fronteres s’han convertit, en l’era de la globalització, en escenaris més mortals que mai. Buscant oportunitats millors de vida o fugint de la fam, la persecució, la violència o els desastres naturals, milers de persones s’embarquen en una odissea de final incert, en el que la frontera es converteix, moltes vegades, en l’obstacle més difícil de vèncer. El mar d’Andaman, el Golf de Bengala, la Mediterrània, les costes del Carib, el mar de Timor o el desert de Sonora, el Sàhara, el desert del Sinaí i el parc de Kruger són alguns dels espais fronterers més complicats del món, que entren en contradicció amb la facilitat, la rapidesa i la reducció de preus en els mitjans de transport que caracteritzen aquesta època de la mobilitat global.

Les fronteres, doncs, s’han convertit en una trampa mortal, que a més a més només mostra la punta de l’iceberg d’un drama molt més extens. La OIM estima que els 40.000 migrants morts en trànsit el 2014 només eren un terç de les víctimes totals: una xifra que només pot ser una estimació, perquè la majoria d’aquestes persones han perdut la vida al mar o entre les sorres del desert, i els seus cossos no seran mai trobats ni identificats. I més enllà dels que intenten creuar fronteres internacionals, cal recordar que des de la Segona Guerra Mundial, no s’havien registrat tantes persones desplaçades com les que hi ha actualment.

Els països de la Unió Europea no han quedat al marge d’aquesta realitat, i el continent europeu s’ha convertit en el destí preferit de moltes persones provinents de l’altra banda de la Mediterrània. Malgrat el que pugui semblar, la via marítima d’accés a la Unió Europea no havia estat mai la via d’accés prioritària: de fet, aquesta situació va canviar el 2011 amb la caiguda del règim de Gaddafi i a partir de 2013, amb l’inici de la guerra civil siriana. Les persones que arrisquen la seva vida per arribar a les costes europees no són ja, majoritàriament, migrants econòmics, sinó persones que busquen protecció internacional, fugint de la violència, el conflicte i l’ensorrament polític i social en què estan immersos els seus països. Sirians, eritreus i afganesos, entre d’altres, són els principals grups que intenten accedir a Europa per demanar protecció.

Davant d’aquesta realitat, els països de la Unió Europea han estat lents i poc ambiciosos en les seves respostes. De fet, no és la primera vegada que la resposta passiva dels estats membres qüestiona els principis de solidaritat i respecte als drets humans que sostenen el projecte europeu.

El 3 d’octubre de 2013, un vaixell provinent de Líbia, amb nacionals d’Eritrea, Somàlia i Ghana, es va enfonsar davant les costes de l’illa italiana de Lampedusa. Es van rescatar 155 supervivents, però els morts confirmats van ser 360, i una xifra imprecisa de cossos desapareguts i no localitzats. Les reaccions no es van fer esperar: les víctimes van rebre un funeral d’Estat, i des del Papa Francesc I fins a la Comissària Mälmstrom, es van repetir les paraules de ‘mai més’. L’11 d’octubre del mateix any, el naufragi d’un altre vaixell amb 34 morts va passar desapercebut a l’opinió pública europea. Els números d’intents, vaixells detectats, persones desaparegudes, cossos rescatats, etc. han anat creixent en els darrers mesos, i a principis de 2015, era ja evident que la crisi humanitària a les fronteres mediterrànies d’Europa tenia unes dimensions mai vistes. La situació actual està directament relacionada amb l’increment de la violència a Síria, Iraq i els països del Corn d’Àfrica. Per exemple, només en un any, el nombre de sol·licituds d’asil de nacionals sirians a la UE ha augmentat 143,2%: perquè la violència s’ha convertit en una de les claus per entendre el que està passant a les fronteres europees.

Però la situació actual no només s’explica per les tensions en origen, sinó també per la falta de respostes en destí. La Unió Europea fa temps que ha desdibuixat les vies d’entrada regular al seu territori, i ha desarticulat el refugi diplomàtic que es podia demanar a les ambaixades. Aquest context de securitització de l’espai europeu, que molts defineixen com l’Europa Fortalesa, deixa poc espai per les vies regulars d’accés, amb els costos humans, però també econòmics i socials, que se’n deriven.

El proppassat 13 de maig, la Comissió Europea va presentar l’esperada Agenda Europea sobre Migració: Gestionant millor la migració en tots els aspectes. Esperada perquè la situació a la Mediterrània semblava insostenible, i la falta de veu de les autoritats europees començava a ser preocupant. L’Agenda és un interessant exercici per confirmar com la Comissió intenta animar els Estats membre perquè siguin més ambiciosos a l’hora d’afrontar els reptes de gestió de la mobilitat de persones. Però el seu marge de maniobra és limitat: de moment, hi ha 28 polítiques i 28 interessos diferents en aquesta matèria, perquè els responsables últims en són els Estats. De fet, la presentació de l’Agenda confirma que, fins a la data, als països de la Unió Europea els ha faltat voluntat política i ambició. En aquest article se’n donen més detalls, però de manera abreujada, ni els anomenats “10 punts de Luxemburg” (aprovats pels ministres d’Interior i d’Exteriors el passat 20 abril) ni el Consell Europeu extraordinari del 23 d’abril van ser capaços d’anar més enllà d’uns mínims comuns (tant en propostes com en recursos) poc adequats per respondre a la dramàtica situació que es viu a la Mediterrània. I l’Agenda Europea de Migració, malgrat l’aposta per la solidaritat entre estats membres a través de les propostes de reubicació i reassentament, no ha estat capaç de proposar idees innovadores per definir de manera integral la política d’immigració i asil europees.

Aquestes reflexions seran algunes de les que volem posar sobre la taula en el proper Beers and World, que se celebrarà el pròxim 18 de juny. Serà un B&W especial, perquè parlarem de mobilitat i refugi només dos dies abans del Dia Internacional del Refugiat. I perquè aquest serà el darrer B&W abans de marxar de vacances: veniu amb ganes de participar que no ens veurem fins al setembre. Us hi esperem!

BWFronteraUE

 

#BWVenezuela “Evaluando los retos de Maduro”

Aside Posted on Updated on

La política en Venezuela en las últimas dos décadas ha venido condicionada por la victoria electoral del Polo Democrático en las elecciones presidenciales de 1998 y la llegada al poder a Hugo Chávez, quien impulsó un proceso constituyente refrendado en diciembre de 1999 por el que se cambió el nombre oficial del país a República Bolivariana de Venezuela.

En el ámbito de la política exterior el gobierno bolivariano apoyó desde sus inicios un sistema multipolar y en abierta oposición al hegemonismo estadounidense, basado en la creación de nuevos bloques de poder y en un acercamiento a otras potencias como Rusia, China o Irán, aunque con resultados limitados. Mediante la promoción del llamado socialismo del siglo XXI, en la que se halla establecida una estrategia global para apoyar el proceso revolucionario, en el ámbito latinoamericano selló una alianza estratégica con Cuba que reforzó la tendencia experimentada en las últimas dos décadas hacia una mayor autonomía política de la región en relación a Estados Unidos. Chávez y Castro firmaron diversos acuerdos de cooperación, renovados en 2012, a través de los cuales La Habana ponía en marcha las Misiones Sociales (envío de médicos y profesores cubanos, de los que actualmente hay unos 45.000 en Venezuela) a cambio de unos 100/130 mil barriles de petróleo diarios, y diseñaron una política regional con un papel protagónico de la Cooperación Sur-Sur y de los regionalismos estratégicos (UNASUR, CELAC, ALBA, MERCOSUR) en oposición al regionalismo abierto de base neoliberal de la Alianza del Pacífico, la OEA o el ALCA. El deshielo iniciado entre Cuba y Estados Unidos a finales de 2014 cogió por sorpresa al gobierno venezolano, y pese a la reafirmación que tanto Caracas como La Habana han hecho en relación a sus lazos políticos y económicos, abre algunos interrogantes sobre las sinergias geopolíticas en el hemisferio occidental.

En el ámbito económico, pese a la retórica anti-imperialista del gobierno bolivariano y sus conflictivas relaciones políticas con Estados Unidos –cuyo último capítulo son las investigaciones de Washington sobre una eventual vinculación con el narcotráfico de Diosdado Cabello, segundo hombre más poderoso del gobierno venezolano- este país sigue ocupando el primer lugar entre los socios comerciales de Caracas. Según datos de la OMC en el último lustro los intercambios comerciales entre Caracas y Washington se situaron entre los US$ 55.000 y los US$ 60.000 millones anuales, con un amplio superávit para Venezuela en la balanza comercial dado el peso de sus exportaciones de petróleo. La drástica caída del precio de esta materia prima, de cuya exportación depende la economía venezolana, también plantea grandes retos desde finales de 2014.

En materia de política interna, tras la muerte de Chávez en marzo de 2013, se celebraron elecciones el 14 de abril de ese mismo año, que llevaron a Nicolás Maduro al frente del gobierno pese a las denuncias de fraude de la oposición reunida bajo la Mesa de Unidad Democrática. El 4 de febrero de 2014 se registraron protestas contra la inseguridad (Venezuela figura entre los países con mayor tasa de criminalidad del mundo), la elevada inflación y la escasez de productos básicos, a las que rápidamente se sumaron partidos de la oposición y grupos estudiantiles, que acusan al gobierno de haber provocado esta situación con sus políticas económicas. Estas revueltas dejaron más de 40 muertos y, según el Foro Penal Venezolano, más de una treintena de casos de torturas. La inestabilidad política afecta al país desde entonces, radicalizando las posturas de gobierno y oposición y con una proyección internacional.

Con el contexto descrito, en el #BWVenezuela planteamos el debate que se abrirá intentando responder a estas preguntas:

  1. ¿Es Venezuela una democracia popular o ha derivado hacia un modelo autoritario? ¿Qué rol juegan los medios de comunicación nacionales e internacionales en esta percepción?

  2. ¿Qué grado de responsabilidad tienen gobierno y oposición en la actual fase de inestabilidad política y de fractura social?

  3. ¿Cómo afectará a Venezuela el proceso de deshielo abierto entre Cuba y Estados Unidos? ¿Existe el riesgo de que se vea aislada regionalmente?

  4. ¿Qué efectos puede producir el bajo precio del petróleo sobre la economía venezolana si se mantiene a medio plazo?

  5. ¿Cuál es el futuro del actual gobierno bolivariano teniendo en cuenta el actual grado de polarización del país?

El miércoles 27 de mayo, de 19h a 21h, debatiremos sobre estas cuestiones en Inusual Project (C/ de la Paloma 5) contando con la participación de:

Juan Carlos Triviño (@juancarlos_triv). Investigador en Ciencias Políticas en la Universitat Pompeu Fabra

Antonio L. Martínez Uzcategui. Cónsul General de Primera, Consulado de Venezuela en Barcelona

Emilio Romero (@yiyo_rb). Consultor e investigador en DD.HH. y Desarrollo. Miembro de Beersanworld

 ¡¡Os esperamos!!

BWvenezuela 01